Tinc 43 anys, soc lesbiana, y estic cansada.
Cansada de demanar perdó,de saltar, vorejar o obviar un mur patriarca que és l´escenari on visc cada dia.
Cansada de lluitar en solitari contra el masclisme, que abarca tant homes, dones i el simpàtic col.lectiu gai masculí( potser el més misògin de tots) que degrada, insulta i menysprea a totes les dones sense excepció ( bé, potser es salva la mama).
La meva energia, la meva lumeta vital va mimbant amb els anys, i encara que actualment tinc una parella luitadora, opimista i valenta que ens proteixeig a totes dues, i que intentem, dia a dia normalitzar la nostra situació ( ahir vam assistir a la comunió dels seus nebots), sento que a aquest mon minoritari al qual pertanyo, terrorisme pur, directe i actiu contra el patriarcat, ens falta el més importat de tot: LA UNIÓ.
Sense unió no hi força. I sense força no cambiarem res.
Moltes llumetes vitals com jo s´aniràn apagant lentament, dia a dia,perquè estem cansades, perque estem soles.
Si un dia totes, TOTES les lesbianes sortissim al carrer potser no trencariem el mur, però us ben asseguro que tremolaria i fariem alguna esquerda irreparable.
Susana